Publicado en Els soldats romans

Els soldats romans

Salvete, discipuli! Ut valetis? Ego cupio vos bene esse.

Us va agradar jugar amb els soldats?  Va estar bé, no? aprenguérem una mica més de vocabulari militar…

Recordem als nostres milites:

L’AUXILIAR

Em dic Velius Linus Matius i sóc un auxiliar de la Legio VII Gemina. Jo no puc ser legionari, ja que no tinc la ciutadania romana. Vaig néixer ara fa 18 anys en una tribu ibèrica dels cossetans. M’he allistat a l’exèrcit romà perquè un cop acabi la meva vida militar, després de 25 anys d’exercici, l’emperador em concedirà la ciutadania i tindré els mateixos drets que qualsevol romà, però no t’he d’enganyar, el salari no està gens malament. Mentrestant, em trobo en una situació com de segona fila, tot i que per la nostra lleialtat i coratge cada cop estem més ben considerats dins de l’exèrcit. Els auxiliars fem tasques complementàries a les dels legionaris i aprofiten les nostres habilitats. Com que coneixem el terreny ens utilitzen com a exploradors, també formem part de la cavalleria i els nostres companys balears, per exemple, estan especialitzats en l’ús de la fona, una arma senzilla però terrible en mans d’un expert.

Aquí podeu repassar el vocabulari militis indumenta:

Subligaculum, calçotets.
Tunica, camisola de llana gruixuda cenyida per un cinturó.
Caligae, sandàlies típiques de l’exèrcit romà.
Focale, mocador de llana per a protegir el coll de les rascades.
Lorica homata, cuirassa de ferro, una versió més senzilla de la dels centurions.

Cingulum militare, cinturó  de cuir.

Balteus, peces metàl·liques que protegeix el baix ventre.

Gladius és com la de qualsevol legionari i com ells la porten penjada d’una cinta de cuir al costat dret.
Hasta, la llança que serveix per atacar a poca distància, ja que és un arma pesada. La punta inferior va bé per clavar-la al terra i descansar. Quan caminen, la van colpejant al sòl marcant el pas i fan un soroll que espanta fins l’enemic més audaç.
Cassis, és idèntic al de qualsevol soldat.

Pugio, punyal de doble tall, com el dels legionaris.
Clypeum, escut ovalat amb el combo metàl·lic, pintat per diferenciar-se en blau i verd.

EL CENTURIÓ

Em dic Lucius Julius Victor i sóc centurió de la Legio VII Gemina. Tinc trenta-tres anys i en fa divuit que sóc soldat. Si tot va bé, en un parell de temporades em podré llicenciar i, si tinc sort, rebré de part de l’emperador un lot de terra d’alguna de les noves conquestes del nord d’Àfrica, perquè a les de la Gàl·lia hi fa massa fred. En aquests divuit anys n’he vist de tots els colors. Recordo que vaig arribar a ser centurió, gràcies a la meva heroica actuació en les guerres celtibèriques contra els indígenes de Numància. Després d’aquest fet, els meus companys em van elegir com el seu cap i el llegat em va ascendir. Inicialment, només li vaig veure avantatges: cobrava més, rebia un percentatge més alt en els botins, tenia una tenda de campanya o una cambra per a mi sol, també disposava d’un ase per al transport del meu material i manava sobre els vuitanta legionaris de la centúria.
Aviat, però, em vaig adonar que la nova responsabilitat no era tan fàcil. Havia d’equilibrar la rígida disciplina amb el respecte i la justícia, ja que el meu objectiu principal era aconseguir formar i mantenir uns soldats professionals en les seves màximes condicions físiques i mentals. Fins aquest moment, crec que me n’estic sortint; tot i que algun legionari m’ha odiat per la meva inflexibilitat, però quan s’ha hagut d’enfrontar en la batalla m’ha agraït tot el que l’he ensenyat.

Si us sembla, repassem el meu uniforme que em distingeix, com a suboficial, de la resta dels soldats.

El subligaculum, l’equivalent als vostres calçotets.
La túnica (tunica) de llana ben gruixuda.
A més, compto amb dos tipus de calçat: les sandàlies (caligae) característiques de l’exèrcit, i unes sabates tancades per a l’hivern (cothurnus).
A diferència dels legionaris, jo porto una cota de malles (lorica homata), és a dir una cuirassa formada per anelles entrellaçades. És més fàcil de col·locar, però dóna molta feina a l’hora de netejar-la i evitar que es rovelli. Per a protegir-me el coll de les rascades, també porto un mocador de llana (focale)
Fixa’t que duc un cinturó (cingulum) de pell amb aplicacions de metall i corretges de cuir creuades per penjar l’espasa (gladius) i el punyal (pugio).
Per sota, apareix el faldellí i les mànigues formades per tires de cuir tintades de vermell i acabades en unes peces metàl·liques, per tal que pesin i no es dobleguin, em protegeixin el baix ventre i provoquin soroll per atemorir l’enemic.
Em resguardo les cames amb les grebes, unes peces metàl·liques aplicades a la part davantera, que es lliguen pel darrera amb cintes de pell, perquè el meu escut és més petit i em deixa més parts del cos al descobert.
Pel que fa a les armes, adona’t que porto l’espasa (gladius) d’origen hispà al costat esquerra i el punyal (pugio) al dret, al contrari que els legionaris.

L’escut (scutum) és ovalat, fet també de fusta i metall. La semiesfera de ferro (combo) coincideix per l’interior amb la nansa per sostenir-lo. La decoració reprodueix els mateixos símbols de la nostra legió: les ales, les fletxes quebrades
i les tabules ansates, en groc sobre el fons vermell.
El casc (cassis) té la mateixa estructura que el dels legionaris amb les proteccions al clatell i sobre les galtes. Observa, però que llueixo un plomall vermell de crinera, en sentit transversal, per tal que els meus homes em puguin distingir de lluny i em segueixin en les batalles, ja que sóc el primus pilum, és a dir, el que va davant d’ells.

Per últim, tenim la vara de vinya (vitis) que sempre sostinc amb la mà dreta com a símbol del meu càrrec i que, més d’una vegada, em serveix per colpejar algun legionari díscol.

Anuncios